El Blog

Calendario

     August 2005  >>
SMTWTFS
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31    

Alojado en
ZoomBlog

COMENTARIS A CÀRREC DE JAUME FÀBREGA

Por M.Luz - August 17th, 2005, 21:07, Categoría: COMENTARIS D'EXPERTS

Comentaris sobre Joan Carrera Dellunder a càrrec de Jaume Fàbrega, Membre de l"ACCA.

Dues notes sobre Joan Carrera Sobre un tema i una tècnica

En aquestes breus notes abordaré, col·lateralment i, sobretot, des d'un punt de vista estètic, dos aspectes de l'obra de Joan Carrera. D"una part la temàtica religiosa -fonamental en el gruix de la seva obra- i, de I'altra, la tècnica particular que sovint va utilitzar, de l'emmotllat amb terrissa verda de Can Marcó, de Quart (Gironès): tècnica difosa a I'epoca noucentista amb el nom d'argerata.

Els sants difícils

L"art religiós, dins el context de l'art contemporani (excepció feta de l"arquitectura), ha tingut, i té unes dificultats extremes a formalitzar-se. Ras i curt: aquesta mena d'art de tendència o art dirigit (tal com és definit habitualment pels teòrics de l'art), alineat amb d'altres arts de tendencia (com el de tipus polític) per les seves limitacions, no forma a penes part del cabal de l'estetica contemporània. Un estudiós com Louis Réau (Iconographie de I'art chretien) ho ha resumit dient que "mai l'art religiós no havia caigut tan baix" com en la nostra època. Més benevolament, Klaus Lankheit, a Revolución y restauración afirma que aquesta mena d'art té un mer caràcter retrospectiu. Per tant, les possibles limitacions de l'art religiós i cultural, no es deuen tant als seus autors com, simplement, a la impossibilitat (o a la dificultat) de que formi part coherent (socialment i estetica) de la nostra època. Pero no solament l'art eclesial: tota mena d'art de tendencia, al servei d"idees religioses o polítiques, en general, forma part d'un mateix context estètic (o antiestètic), proper al kitsch, o sigui, l'art al servei de... Sigui de l'església católica, de l'estat soviètic (sortosament enterrat, hem d'esperar), o del règim franquista. En aquest sentit, doncs, l'obra de Joan Carrera és exemplar: al marge de la seva valua com a artista, fou presoner d'unes estructures, uns encàrrecs o unes preferencies que li imposaven, per partida triple, un mateix tipus d'art de tendencia, religiosa o política. Així els seus Sant Martirià (1935) el Sant Antoni de Pàdua, el Sagrat Cor o el Crist jacent, (malgrat que subjectivament o objectiva se sentís catòlic), des del punt de vista estètic, fan costar al bust de Durruti (1937), encarregat, com a obra també hagiogràfica, o sigui, de culte, per l'Ajuntament de Girona, i a l'altre costat, però dins el mateix context, els relleus del Pont de Sarria (Sarria de Ter), in situ, (1939), sobre temes de la Guerra d'Espanya vista, naturalment, des de la perspectiva deIs espanyols vencedors. El que volem dir amb les notes anteriors és que l'escultor en queda salvat (si més no parcialment), d'aquestes tematiques: per elles mateixes, o per la seva destinació, comporten un tipus d'estètica, i lógicament, d'ètica que no ha estat vista amb bons ulls. Una estètica i una ètica no tan llunyana, al cap i a la fi, del Picasso dissenyant un retrat del "pare" Stalin! La tendència o les possibles dosis de kitsch són les que manen en aquest gènere d'obra d'art.

Terrissa o argerata

Algunes de les millors escultures religioses de Joan Carrera varen ser realitzades amb una terrissa especial de la casa Marcó, de Quart. Un procediment, doncs, d'art seriat, iteratiu, a causa de l'emmotllat.. Aquesta terrissa ofereix, a la vista, un aspecte que vol imitar el bronze; es tracta, per tant, d'uns ersatz, d'un substitut, d'una imitació i d'un efecte: tots els ingredients típics de l'estètica kitsch. Però, atenció: aixó no ho diem amb un sentir desqualificador, ni potser, amb judicis de valors. Constatem, simplement, l'ús d'una tècnica particular. Una tècnica que, al seu torn, és una derivació, continuació o degradació d'un preciós joiell del bríllant Noucentisme gironí de l'epoca de Rafael Masó. En efecte, fou aquest arquitecte qui, en col.laboració amb els Marcó, va fer posar a punt una tècnica de terrissa que fou anomenada argerata (basada en el procediment tradicional de la terrissa negra, possiblement, i una serie de patines apreses a França). La casa Marcó ha anat reproduint preciosos originals amb aquesta tecnica, més o menys continuada avui (fins a Joan Carrera), molts d'ells deguts a Fidel Aguilar. La casa va assolir un premi a l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, I'any 1925 -I'exposició que va servir per batejar l'Art Deco justament amb unes quantes argerates de l'esmentat escultor.

Heus aquí doncs, en resum, explicar l'origen d'aquestes imatges de Joan Carrera -el Bon Pastor, Sant Cristofol, Sant Marià, etc.- que, realitzades- en terrissa de color verdós bronzini, varen perpetuar una interessant tècnica noucentista. Joan Carrera, finalment, roman com un testimoni del seu temps -de les seves estètiques impossibles-, de les subjeccions de l'artista i, de retruc, de l'evocació d'una tècnica que va assolir, abans de la guerra, un gran prestigi.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)